4/12/06

El talp Giotto i l'estel. Conte de Nadal de 2006. Dimecres, 20 de desembre a les 17:30 a la biblioteca


http://www.radioarenys.cat/audios/contes/20061227eltalp.mp3


En Giotto era un talp petit que vivia en una forat a sota terra. Quan feia fred, a l'hivern, passava moltes hores en el seu amagatall i no en sortia fins que gairebé no li quedava menjar de reserva. Quan això passava, agafava el seu sac marró i emprenia camí cap a un túnel, allà amb l'ajuda de les seves urpes, s'enfilava cap amunt, amunt, fins que arribava a la superfície de la terra.

Un cop fora del cau, buscava sense parar cucs, llimacs i insectes entre les herbes i els matolls i els ficava tots dins del sac. Quan el tenia ben ple, sabia que ja podia tornar a casa a passar una bona temporada tranquil i relaxat sense haver de pensar en el menjar que ja tenia i sense haver de sortir de l'escalforeta del seu cau.

Un dia, va sentir un soroll que venia de fora. Era un soroll molt estrany que feia: bromm, bromm, bromm... i després, parava una miqueta i al cap d'aquella miqueta tornava a començar. No sabia pas què era.

-Què deu ser aquest soroll? -

Al dia següent, com que el soroll ja no se sentia, en Giotto va continuar amb la seva vida sense donar-hi cap importància.

Vet aquí que quan se li va acabar el menjar, en Giotto va haver de tornar a sortir del seu cau. Va trobar herbes, matolls i plantes, però d'aquells animals que tant li agradaven per satisfer la seva gana no en quedava ni rastre.

-Què deu haver passat? Quan sortia del forat, caminava una mica i … un cuc, un llimac o una aranya, tots cap al sac marró! I aquesta vegada, no hi trobo res. Què deu haver passat?

Pobre Giotto!Va caminar una mica més i més, i encara més, però no va trobar res, fins que va sentir-se tant cansat que va decidir retornar al seu forat. Allí va passar uns quants dies, però les reserves d'aliments disminuïen i el talp Giotto va veure que no li quedava altre remei que agafar el sac marró i grimpar pel túnel fins a la superficie de la Terra per buscar menjar. Però…, renoi, quina seria la seva sorpresa aquesta vegada quan va notar que no només no hi havia animals, sinó que tampoc hi havia plantes. El pobre talp, no sabia què pensar, caminava, caminava, caminava...però no trobava ni una sola bestiola, d'aquelles que tant li agradaven, per posar-se al sac. Així doncs, va decidir tornar al cau amb les orelles arronsades i el cor encongit.

-Què deu haver passat? abans on hi havia herbes i flors trobava deliciosos cucs per menjar i ara tot és ressec i aspre, no queda gens de vida.

Ai pobre talp! De retorn al seu forat, va prendre la decisió de marxa molt lluny d'aquell indret per trobar menjar. Volia omplir el sac de menjar però a casa no n'hi quedava. De manera que va agafar els últims llimacs i cucs del rebost i els va posar al sac perquè l'ajudarien a alimentar-se durant el llarg viatge. L'endemà, de bon matí va començar a caminar, caminar i caminar sense parar pels túnels de sota terra fins que va arribar molt lluny. Al final d'un túnel llarguíssim va trobar un forat que li va agradar molt per viure-hi. Allà, es va seure a descansar i a cruspir-se l'últim llimac que li quedava al sac. Tot just se l'havia ficat a la boca va sentir: Pom!, pam!, zas... Era una cosa blanca, rodona com una taronja i dura com una pedra que li va caure al mig del cap, va rebotar a terra i va acabar posant-se-li sota el cul. Amb el sotrac, sense voler, en Giotto es va empassar el llimac de cop.

-Què és això?

Ho va agafar per veure ben bé què era allò que no havia vist mai, era una pilota però ell no ho sabia.

-Pot ser serveix per menjar?

Va provar de menjar-se-la, però era tan dura que va estar a punt de trencar-se-li una dent.

Pobre Giotto!, havia anat tant lluny i l'únic que havia trobat era aquella piloteta que no només no li servia per alimentar-se, sinó que a sobre, allà on li havia picat li feia molt de mal i estava a punt de sortir-li un bony. Tot just pensava això quan: Pom!,pam!, zas...! Una altra vegada una pilota amb el mateix recorregut. I tot seguit una altra, i una altra, i una altra… I de seguida, tot el cau era ple de pilotes.

-Què passa? Què són aquestes coses que em piquen i em fan mal?

La situació era tant desesperada que en pocs minuts el forat que ocupava Giotto era ple a vessar de pilotes i el pobre talp tenia mig cos a fora del túnel perquè a dintre no hi cabia i una muntanya de pilotes sota el cul que l'empeyien cap amunt. Obligat per la situació, va sortir fora del forat i va veure encara més pilotes voladores que corrien en totes direccions d'aquell mar de gespa, mentre se sentia: Bola!, bola!, bola vaaaaaa!

-Auxiliiii, socorrrr...! Les boles blanques m'ataquen. M'he d'amagar on sigui. Auxiliiii, socorrrr...!

Afortunadament, el pobre talp va trobar un forat on protegir-se dels atacs i allà, es va quedar plorant.

-Pobre de mi! Vinc de lluny i en lloc de llimacs i aranyes per alimentar-me trobo aquestes coses blanques, rodones i dures que m'han omplert el cos de bonys.

Trist, famolenc i amb el cos adolorit. Desesperat i amb llàgrimes als ulls va fer un crit, tot mirant cap al cel.

-Oh! Què puc fer, pobre de mi?

De cop i volta una llum el va enlluernar.

-Ah! Qui ets tu?

-No t'espantis, sóc un estel. Em dic Halley, sempre passejo pel cel i de vegades m'acosto a laTerra. Ara, per Nadal molta gent em mira i em demana desitjos. Com que miraves cap el cel m'he pensat que me'n volies demanar algun. Fas cara trista, què vols...? Demana'm un desig!

-Em dic Giotto, sóc un talp i estic desesperat. On vivia abans s'han acabat els animals per menjar.I ara, aquí hi trobo molta herba, però de menjar gens ni mica. I a més, hi ha uns éssers misteriosos blancs, rodons i durs molt perillosos que em piquen fent-me mal. Estel, tu podries fer que tot torni a ser com era abans?

- Ho intentaré. Ara tu ves a dormir que jo espargiré la meva pols d'estel al voltant de la Terra. Demà al matí, quan et llevis, mira si tot està al teu gust.

En Giotto va fer el que li havia dit l'estel i al dia següent, de bon matí, es va despertar i de seguida, va sentir uns sorollets familiars que feia molt de temps que no sentia. Emocionat, va grimpar pel túnel, de pressa, fora del cau per comprovar si les coses havien canviat. Quan va sortir a l'exterior va veure que aquell mar de gespa s'havia transformat en una plana suau plena de matolls i herbes, on no va haver de buscar gaire per trobar cucs, llimacs i insectes amb què omplir el sac.

-Ai! Que feliç que sóc, torno a tenir menjar.

Contentíssim, va omplir el sac marró fins al cap d'amunt de bestioles que tant li agradaven. Quan va arribar la nit, dins del seu forat i amb la panxa ben plena, el talp se'n recordava de l'estel Halley i va decidir sortir a fora per buscar-lo al cel i donar-li les gràcies. Va mirar i mirar per tot arreu, per tot el firmament, però no el va trobar. Aleshores, recordant les paraules d'aquell estel de Nadal va dir...

-Hauré de sortir cada nit fins que el trobi... Ai, quan tornarà...?

Per això nens i nenes, si per Nadal aneu a la muntanya a la nit i veieu un talp, no us espanteu. Ben segur que és en Giotto que està buscant l'estel Halley per donar-li les gràcies.

I conte contat..., s'ha acabat.

Conte d'Antònia Caño.
Adaptació per a la ràdio d'Albert Estengre.
Veus gravació: Albert Estengre, Jordi Parcerisa, Antònia Caño
Dibuixos de Jésus Bordas.
Bibl. Mpal. La Muntala
Sant Vicenç de Montalt