NA DITONA. Conte de Hans C. Andersen

Per commemorar la Festa Major de 2007, en Jordi Parcerisa va recitar Na Ditona.
El dimecres, 10 de gener a les 17:30, a La Muntala.


Hi havia una vegada una muller casada
allò que més volia era tenir mainada.
Els dies passava tota amoinada
fins que un dia sortí en busca d’ajuda i
entrà dins del bosc de la Bruixa Geperuda.

La fètida li donà una llavor,
fugí cap a casa, ui quina por.
A l’endemà quina gran sorpresa:
de la llavor havia crescut una planta,
de la planta una bonica flor.
Alegria! una nena mostrà el caparró,

De nom li posaren Ditona,
al poble la volia conèixer tothom.
De dia jugava a tothora i
la tapaven amb un mocador.
Cada dia era diumenge, mes tot acaba,
en aques cas de la mà d’un lladregot.

Va ser el vell Gripau, que una escletxa va trobar
i de dins estant a l’esquena se la va carregar.
Però la nena dormia, fins més tard no es va despertar
amb els ulls plorosos enmig d’un gran fangar.

El bergant pensava que ningú no podria aturar
el seu pla per casar-se amb aquella bellesa.
Amagà la Ditona enmig d’una malesa
perquè ningú no la pogués trobar.

Però als peixets del riu no els agradava
aquella forma de tractar a la noia.
Van apropar una fulla fins a la riba
perquè saltés i fugís riu avall.

La fulla navegava desbocada,
no sabia fins on arribaria.
Tot s’ho mirava bocabadada
sense veure el perill que corria.

Un borinot que per allí passava
com el gripau va tenir una pensada.
-Si n’és de bonica - Rumiava i,
novament la noia era raptada.

Se l’endugué cap a casa
per presentar-la a la família.
Pensava casar-s’hi l’endemà però,
ai pobret, a la mare no li agradà.

I aquí la teniu de nou tota sola,
buscant refugi i un xic de menjar,
pensant: -Val més ser soltera
que casada amb aquella bestiola.

Era nit i veié llum a Ca La Rata i
trucà a la porta.
No l’importava viure sota terra
si tenia quelcom que portar a la boca.

A la mestressa no li feia gens de gràcia
tenir aquella nena per companyia,
però a canvi de fer de minyona
va pensar: -Aquesta sí que és bona!

Un dia van rebre una visita
que no li va fer gens de gràcia,
era el senyor Talp, que no hi veia
però volia conèixer a la petita.

Sortiren a donar una volta:
davant el ceg, escarbant a terra,
la rata, empenyent la nena
passant per on era una oreneta.

La Ditona se la mirava
veient que el pit movia,
era el cor de l’animal,
que encara viure volia.

A Cal Talp van fer una festa
amb na Ditona com a protagonista,
una altra vegada tenia de pretendent
un animal ben repel·lent.

Tornaren a casa plenes de vianda i
toparen de nou amb l’ocell malalt
la nena s’hi apropà dissimulada
donant-li mimos i menjar.

Però el Talp es volia casar i
encarregà a les aranyes l’aixovar.
Mentre la Rata les animava a acabar
la noia curava l’ocell, volia escapar!

El dia de noces el Talp era fet una fúria
veient com la núvia es donava a la fuga i
l’ocell se l’enduia sobre el seu llom
deixant-lo plantat enmig del gom a gom.

Van volar cel amunt deixant terra ferma
pensant na Ditona -Ara sí que estic segura!
Lentament descendiren fins a un antic castell
deixant la noia a sobre d’un florit clavell

I les flors que la veien cantaren una cançó:
-Benvinguts, Ditona, l’ocell i el teu cor d’argent.
Era al país de les flors, on regna la pau i l’amor,
mai més no tindria por de tota aquella gent.

Aparegué un príncep galant i
al se costat s’atansà grimpant.
-Si en feia temps que sentia a parlar
de tan extraordinària joveneta.

Imagineu si n’eren de contents
tots dos es volien casar
visquent eternament
en un somni de veritat.

I així s’acaba aquesta història,
passada fa anys i panys,
de quan els peixos tenien memòria
i els homes corrien en panyals.

Adaptació d'en Jordi Parcerisa.