EN JOHARI I EL SEU AMIC KILONZO

Què li va dir el lleó a cau d'orella?

Fa molt i molt de temps, hi havia un nen de vuit anys anomenat Johari que vivia feliç a Lamu, un petit poblat de cases d'argila situat a la vora d'un riu. En Johari, com la resta de nens del poblat, es vestia amb un retall de pell i anava tot el dia d'un lloc a l'altre amb els peus descalços. En Johari era un nen de caràcter obert, àgil com un mico i ràpid com un lleopard. Juntament amb en Kilonzo, el seu millor amic, jugaven a veure qui llaçava més lluny les seves esmolades llances, qui corria més ràpid fins a la riba del riu o qui era capaç d'enfilar-se més de pressa a la branca més alta dels mbuyu, els gegants i imponents arbres que creixien prop del poble.

Però allò que més agradava a en Johari i en Kilonzo, era sortir de caça. Sense allunyar-se gaire del poblat, travessaven silenciosament l'arbreda amb les llances preparades a la recerca de njiwas, uns ocells petitons de color negre que tenien un gust semblant al del pollastre. Quan en caçaven, tornaven al poblat amb un posat fatxenda i orgullós, amb les peces capturades lligades a un pal i llançant crits d'alegria, perquè tothom s'adonés que eren molt hàbils en l'art de les llances.

En Kilonzo que era més gran que en Johari, doncs havia fet deu anys, un dia li va dir:
- Johari, hem d'anar a caçar a la selva, però a caçar de debò.
- A la selva? -va preguntar en Johari sorprès-. Però si això és molt perillós.
- I què? - se'n va burlar en Kilonzo-.Nosaltres sabem brandar les llances com ningú. I també són llestos i ràpids. Què ens pot passar?
- No ho sé -va murmurar en Johari gens convençat.
- A tu el que et passa és que ets un covard! -el va acusar en Kilonzo. I es va posar a riure sense deixar d'assenyalar-lo amb el dit mentre cridava-: En Johari té por, en Johari té por!
- Prou! -el va aturar en Johari-. Jo no tinc por. Només penso que a la selva ens pot passar qualsevol cosa, que allò que aquí al poblat és un joc a la seva pot convertir-se en una cosa molt lletja. I si ensopeguem amb un lleó?
- Doncs jo l'apuntaré amb la meva llança i me'n desfaré -va dir en Kilonzo.
- Mira Kilonzo que un lleo no és un njiwa -va advertir Johari.
- Jo ho sé, pesat que no és un njiwa. Per això hem d'anar a la selva! Ja n'estic fart de caçar ocellets, ara em vull posar a prova caçant de debò. Què me'n dius?
- En Johari va assentir amb un gest. Sí, ell també tenia ganes d'enfrontar-se a reptes més grans i caçar com caçaven els homes del poblat.
Quan en Kilonzo va veure que en Johari estava a punt d'acceptar, va afegir per acabar de convèncer-lo.
- Si més no, tu i jo anem plegats. I si et trobessis en perill, a l'instant jo aniria a salvar-te. Ja ho saps. Som amics. Tu no faries el mateix per mi?
- És clar que ho faria! -va respondre en Johari sense pensar-s'ho ni un segon.
- Doncs que no se'n parli més! va exclamar en kilonzo-.Demà, a trenc d'alba, anirem de cacera a la selva. I caçarem una de grossa, una peça més important que uns quants ocellets.
- I què els direm als nostres pares? -va preguntar en Johari.
- Res, els direm que anem a fer una excursió per aquí a prop i que tornarem al cap d'un parell de dies. Ja ho hem fet altres vegades, oi? Tu no els expliquis pas que tenim intenció d'allunyar-nos gaire. I després, quan tornem i vegin el que hem caçat, ja veuràs que no ens podran castigar, perquè se sentiran orgullosos de nosaltres.
- No sé, no m'agrada dir mentides a la mare -va dir en Johari.
- Excuses i més excuses! -va dir en Kilonzo-. No serà que no t'atreveixes a venir amb mi? Només has de dir que vas a caçar, que passarem la nit fora de casa i prou. I això no és cap mentida, oi?
- Molt bé, d'acord -va acceptar en Johari finalment-. Faré el que dius. En Kilonzo va alçar els braços al cel i va proferir un crit d'alegria.
I en Johari, encomanant-se, el va imitar. I tot d'una, per a sorpresa de tota la tribu, les dues criatures es van posar a córrer d'una banda a l'altra del poblat cridant i movent les llances com si ja estiguessin caçant lleons.

Aquella nit, en Johari va dormir molt inquiet, sentia unes estranyes pessigolles a l'estòmac. Neguitós pels malsons, donava voltes al llit sense parar, somiant amb animals que el perseguien i amb perills que l'aguaitaven. Poc abans d'obrir els ulls, en Johari va tenir l'horrible sensació que una enorme fera posava el cap a pocs centímetres de la seva cara. I que ensumava el pestilent alè que sortia d'aquella boca plena de dents afilades... Això somiava quan, de cop i volta, va despertar-se amarat de suor.

Fora de la cabanya, el Sol començava a deixar-se veure per l'horitzó.
En Johari, decidit a no deixar-se influenciar pels malsons que havia tingut durant la nit, va sortir de casa sense fer soroll i es va anar on l'esperava el seu amic.

Quan el va veure venir, en kilozo li va fer tot de recriminacions:
- Ja era hora, xaval, ja pensava que no vindries!
- Vinga -va dir en Johari amb poques ganes d'escoltar retrets-, toquem el dos o no?
- Comença l'aventura! -va exclamar l'amic.
I els dos nens van sortir del poblat.

Poc després, en Johari i en Kilonzo creuaven el riu i feien via cap a la selva. En silenci, molt atents a qualsevol soroll sospitós, els dos nanos van travessar la gran planura, van passar pel bosc de mbuyus i van superar totes i cadascuna de les dificultats geogràfiques que s'anaven trobant al seu pas. Fins que, al cap d'unes quantes hores, en Johari i en kilonzo es van endinsar a la selva.

Un cop a dins de la selva, en Kilonzo va preguntar:
- Johari, no tens gana? A mi em corre la rata.
- Sí, a mi també em fa soroll la panxa -va respondre el Johari detenint-se-. Per què no descansem una mica i mengem alguna cosa?

I així ho van fer. Els dos amics es van asseure sobre un tronc. Fent un esbufec de cansament, en Johari li va passar a en Kilonzo una capsa plena d'una mena de coques de color vermell.
- Té, les vaig preparar ahir per menjar pel camí.
- Bona pensada -va dir en Kilonzo agafant-ne deu o dotze.

En Johari havia fet coques amb els fruits comestibles del mbuyus, cuites amb sucre i greix animal.
- Perquè fossin més bones, hauríem d'escalfar-les una mica -va proposar en Johari.
- Tant és va dir el kilonzo amb la boca plena després d'empassar-se'n mitja dotzena-. Mmm...,són boníssimes.
- Ja ho pots ben dir, ja -va protestar en Johari-. Noi, ets un golafre. I para de menjar, que jo també en vull!
I en Johari es va afanyar a agafar les tres o quatre coques que encara quedaven.
- Pedona, és que estava mort de gana -va dir en Kilonzo.
- I què? Això no justifica que em deixis sense menjar. Jo també vull matar el cuc. I tu ets un golafre egoista, em recordes en Timi, el gos d'una història que va explicar la meva mare.

- Quina història és aquesta? -va voler saber en Kilonzo.
- La d'un gos que era tan golafre com tu -va dir el Johari entre mossegada i mossegada-. Un dia va sortir a passejar, buscant menjar com sempre, quan va arribar fins a un riu. I a la riba d'aquell riu, el gos es va trobar amb un tros molt gros de carn de zebra i, tot content, va començar a menjar-se-la. I va menjar i va menjar fins afarter-se. Però aquell tros de carn era tan gros que no se'l va poder acabar. Llavors va pensar d'emportar-se'n les sobres, però aquell tros pesava tant que no podia arrosegar-lo amb la boca. Amb prou feines va aconseguir dur-lo fins al riu i va intentar travessar-lo amb la carn ben agafada entre les dents. Però, quan era a mig camí, va veure com la carn es reflectia a l'aigua i es va pensar que hi havia un altre tros de carn submergit al fons del riu. I com era un glafre de considaració, es va dir: Guaita, hi ha un altre tros de menjar tan gros com aquest aquí sota, i si l'agafo en tindré dos! Però per agafar-lo havia de deixar anar el que portava a la boca, és clar. I així ho va fer, va deixar anar la carn que duia a la boca per submergir-se... i la carn es va enfonsar i amb ella també va desaparèixer el reflex. I per golafre, el gos es va quedar sense carn. Aquesta és la història.

En Johari va somriure a en Kilonzo i es va menjar `l'últim bocí de coca que quedava. Es disposava a dir alguna cosa quan, de cop i volta, va veure com en Kilonzo es posava pàl.lid, s'aixecava i sortia com un llamp per enfilar-se, amb dos salts, a un mbuyu com si portés una molla als peus.

En Johari va observar petrificat i sense entendre res l'estranya reacció del seu amic. Aleshores, va sentir un rugit esgarrifós i ho va entendre tot.

Va girar el cap a poc a poc i els seu ulls es van clavar en un lleó que se li aproximava mirant-se'l com si fos un bistec.

A en Johari, de sobte, se li van encendre totes les alarmes.

En Kilonzo havia descobert el lleó i, en comptes d'avisar-lo del perill que corria, havia sortit cames ajudeu-me per amagar-se a la copa d'un arbre. I ara en Johari s'havia quedat sol, ja no tenia temps per fugir ni un lloc on amagar-se.

El lleó s'anava atansant, rugint, obrint l'enorme bocassa plena de dents afilades.

Mort de por, en Johari es va llençar a terra just davant de l'arbre en el qual s'havia enfilat en Kilonzo. Va tancar els ulls i va esperar l'aribada del lleó.

Xino-xano, el lleó va anar cap a on era en Johari, va deixar anar un altre espantós rugit i va abaixar el cap per ensumar la cara, la boca i les orelles del pobre noi.

En Kilonzo, fora de perill, observava des de la branca més alta de l'arbre com en Johari s'estaba immòbil, paralitzat, completament quiet, mentre el lleó repassava amb el morro l'orella del Johari una vegada i una altra fins que, al cap d'una estona, una estona que se'ls va fer eterna, el lleó va girar cua i va reprendre el seu camí a la recerca d'una altra cosa per menjar.

Quan el lleó s'havia allunyat, en Johari es va posar dret i en Kilonzo va baixar de l'arbre molt espantat i nerviós per tot allò que havia passat.

Amb la veu tremolosa per la por, en Kilonzo li va preguntar:
- Què ha passat? He vist com el lleó no parava d'ensumar-te l'orella i...
- Calla! -va contestar en Johari molt seriós-. El lleó m'ha explicat una cosa.
- Com? El lleó t'ha parlat? -es va sorprende en Kilonzo-. I què t'ha dit? Quina és aquesta cosa que t'ha explicat?
- M'ha dit la veritat -va contestar en Johari-. M'ha dit que el meu amic no era una bona persona perquè no m'havia avisat que s'aproximava un lleó. I que, en realitat, el meu amic no és amic meu.

I dit això, en Johari va recollir la seva llança i se'n va anar cap a casa. I en kilonzo es va quedar allà. Quiet, al costat d'aquell mbuyu tan alt, sol com un mussol.

Conte de Nino Maina.
Professional de l'hosteleria a Barcelona, la jove Nino Maina va néixer a un poble de Kenya. Aquest relat li va explicar la seva mare en la seva llengua natural, el suahili.

Conte extret de:

HERNÀNDEZ RIPOLL, J.M.; SAINZ DE LA MAZA, A. Contes de tots colors. Recopilació de relats tradicionals d'arreu del món. Barcelona: La Magrana, 2004. ISBN 84-7871-193-7