4/6/08

Les línies de la mà

En una muntanya al costat d’un llac, vivia una àvia amb els seus tres néts orfes,els estimava molt i no volia que els hi faltés de res. Cada matí sortia per anar a treballar i no tornava fins a la nit, però abans de sortir, preparava el dinar pels nens i treia una petita quantitat que guardava per menjar-se-la quant tornés.

Així transcorria la seva vida. Tots eren feliços. L’àvia veia com creixien els nens i s’animava pensant que aviat serien homes forts i l'ajudarien en el treball dur del camp.

Una nit, en tornar del camp, l’àvia només va trobar la meitat del menjar que s’havia guardat a la cassola. Sempre, abans de sortir al matí, guardava la cassola en un prestatge alt de la cuina, així que va pensar que pot ser havien estat els ratolins que enfilant-se fins allà, li havien pres part del seu sopar. Es va menjar el que restava i se’n va anar a dormir a dormir tranquil.la.

Al dia següent va repetir la seva rutina i en arribar a la nit, va mirar la cassola i va descobrir que encara hi quedava menys menjar que el dia anterior. Els dies que seguiren va continuar passant el mateix: quan tornava hi trobava molt poc menjar a la seva cassola.

Durant una setmana, va provar diferents amagatalls i també de posar una tapa a la cassola, amb una pedra a sobre... però res servia: els robatoris continuaven. Així, fins que va arribar una nit en que no va trobar menjar a la cassola.. Aquella nit se’n va anar a dormir molt preocupada, amb l’estómac buit i pensant què podria fer per descobrir al culpable dels robatoris.

Al dia següent no va marxar cap al camp com tenia per costum, va esperar que els seus néts es llevessin, aleshores, els va reunir a tots i els va dir:

- Qui de vosaltres s’ha acostumat a menjar-se el que em correspon?

Els nens van quedar molt sorpresos i és miraven entre ells. Finalment, un d’ells va dir:

- Jo no he sigut!
I tot seguit, els altres dos van repetir el mateix.
- Jo no he sigut!
- Jo no he sigut!

Robar no està bé, va dir l’avia, i mentir tampoc. Si us plau, digueu-me qui de vosaltres ha estat, no el castigaré i mai més tornarem a parlar d’aquest tema.

Es va fer un silenci total que només trencava el refilet estrident d'un ocell que es mirava l'escena des de fora, a l'altre banda de la finestra. Els nens es miraven però no deien res. Aleshores, l’àvia els va anar preguntant, un per un.

- Has estat tu?
- No jo no he sigut, àvia.
- Jo no he sigut...
.....

L’àvia era una dona amb molta paciència, però va començar a enfadar-se. Primer ss va posar vermella i després s’enfurismà. Al final va acabar dient:

- Això no pot continuar així!!!

Els nens seguien guardant silenci.

Utilitzaré un altre mitjà per descobrir el culpable, va dir l’àvia. El geni del llac el descobrirà i m'ho dirà. Va agafar als seus tres néts i els va portar al llac que era immens. Els nens estaven espantats perquè no havien vist mai a la seva àvia tant enfadada. Obeint-la, el primer nen va entrar al llac i va començar a cantar:

Si he sigut jo, realment jo,
qui ha robat el menjar,
aleshores, aigua, pren-me!
aleshores, aigua pren-me!

L’aigua va restar en calma.Va ser el torn del segon nen que va repetir les mateixes paraules
Si he

Però l’aigua també va restar tranquil.la.

Finalment, va arribar el torn de l’últim nen. Es va ficar a l’aigua com ho havien fet els seus germans, però les cames li tremolaven i només li sortia una veu molt fluixa.
Si he sigut jo, realment jo
qui ha robat el menjar

L’aigua va començar a créixer, a deixar d’estar en calma. El nen va callar i mirà la seva àvia amb ulls suplicants. Però l’àvia va girar el cap mirant cap a l’infinit. S’havia proposat ser inflexible fins trobar el culpable.

aleshores, aigua, pren-me

Immediatament, tot el llac es va cobrir d’ones... El nen, atemorit, va deixar de cantar l’última frase, però ja era massa tard perquè s’enfonsava sense remei. Els seus germans s’ho miraven des de la vora i no sabien com reaccionar. L’àvia va lamentar, massa tard, haver-se posat tant furiosa.Va intentar arrencar del fang el seu nét que semblava ser arrosegat cap al fons. S’enfonsava tan de presa que només el va poder agafar pels cabells. Però com el en tenia els cabells mullats, a l’àvia li van relliscar de la mà, deixant-li unes empremtes molt fines, com línies rectes i corbes.

Es per això que des d’aleshores, tenim els palmells de les mans plens de línies i ratlles. Sense aquell nen i la seva mentida, seguiríem tenint el palmell de la mà llis, com els nostres avantpassats.