23/1/15

Cinquanta Amadeus, article de Lluïsa Julià.


Cinquanta Amadeus

/ 22.01.2015

Lluís Calvo | Foto Kike València
Lluís Calvo | Foto Kike València

Senyor Xavier Trias, alcalde de Barcelona, senyor Jordi Martí, regidor de Sants-Montjuïc, escriptors i crítics que heu format part del jurat o de les comissions organitzadores del Premi Amadeu Oller de Poesia, poetes del premi que avui ens acompanyeu, amigues i amics, deixeu-me que comenci aquesta breu intervenció referint-me a la importància de la poesia que és el que avui ens congrega i que celebrem.
En ocasió de presentar els primers passos d’un poeta, Joan Oliver definia la poesia com “aquella casa petita però gairebé infinita”. La contraposició “petita / infinita” descriu l’ambició literària pròpia de tot poeta, una ambició que ens l’han recordada amb paraules substancials alguns dels poetes majors de la nostra tradició: Maragall, amb la paraula viva; Carner en definir-se “supervivent d’un cant remot”, la crida als joves per esdevenir “poetes amb majúscula” de Joan Salvat-Papasseït o la imatge del poeta-arquer que imagina Màrius Torres, aquell que “tibant el seu arc” “encara espera vèncer, / en el combat obscur per la nostra remença”, en uns bells versos que remeten al seu mestre Carles Riba. I podríem al·ludir a molts d’altres noms, segons els gustos i el moment de la nostra rica i extensa i gairebé miraculosa tradició poètica, si atenem les condicions adverses en què ha hagut d’obrir-se pas.
És en aquest sentit que la creació i la història del Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits ha pres una significació central en el nostre panorama literari al llarg de la seva llarga trajectòria; 50 anys en què ha sabut connectar constantment amb els interessos dels joves poetes de les diverses generacions que d’ençà del 1965 l’han volgut fer seu i l’han considerat la plataforma idònia per donar-se a conèixer, i en la mesura que l’evolució dels poetes distingits ha ratificat la seva obra primera. És així, com l’antologia que presentem avui recull cronològicament una representació important de la poesia catalana contemporània marcada pel realisme i la lluita política dels anys seixanta i setanta, en les primeres convocatòries del premi i quan encara es movia en la clandestinitat; va ser als anys setanta en què el premi Amadeu Oller participa de ple en la revolta estètica i poetes que fins llavors havien estat fora dels flaxos com Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Joan Brossa i J.V. Foix es converteixen en referents dels joves universitaris, alguns dels quals comencen a “tirar a l’Amadeu Oller”. Miquel Desclot, Ramon Pinyol, Joaquim Sala-Sanahuja, Teresa d’Arenys entre altres, poetes que s’aboquen a la investigació del llenguatge, de la paraula, i atorguen importància a l’estructura formal i a la versificació, cosa que els portà a ser qualificats de formalistes. Al mateix temps tenen un clar interès per relacionar la poesia amb la tradició medieval, Ausiàs March, els trobadors o Llull, i fan de l’alquímia i els somnis matèria poètica. Poesia com estètica, Poesia com a forma d’autoconeixement interior i radical, però també Poesia com a subversió per a donar nom a la Llengua i a la Nació. ës a ixí com es dóna una plena sintonia entre els poetes i organitzadors de l’Amadeu Oller amb les principals manifestacions poètiques del moment: els recitals del Price 1970 i, sobretot, els dos posteriors, Gespa-Price 1975 i el Price-Congrés del 1977 que indiquen que es mouen en una mateixa direcció.

Carles Morell | Foto: Anna Muñoz Curcó
Carles Morell | Foto: Anna Muñoz Curcó
La dècada dels vuitanta inaugura una nova etapa; els joves guardonats (de Víctor Sunyol i Manuel Castaños a Carles Torner, de la malaguanyada Anna Dodas a Lluís Calvo, Marc Romera o Josep-Francesc Delgado), poden abandonar el resistencialisme anterior. La democràcia acabada d’estrenar propicia una poesia més intimista, atenta als propis interessos, a les necessitats personals. Podem parlar d’un cert eclecticisme, també en els poetes dels anys noranta, Amadeu Vidal, Manuel Forcano, Eva Rumí, Esteve Plantada o Ricard Mirabete i Núria Martínez Vernís, poeta guanyadora en l’edició de l’any 2000. També canvien els referents i el llenguatge literari. D’una banda la poesia catalana perd molts dels grans models literaris, es produeix inevitablement un cert buit que obliga a bussejar, a cercar altres referents. També canvia i molt la relació dels poetes amb la realitat, les noves relacions personals irrompen també en els poemes i porten a formulacions arriscades i iròniques.
La força de cada veu poètica, però, s’imposa en la trajectòria posterior com podreu veure en els poemes seleccionats de l’antologia que mostren la diversificació d’estètiques i l’evolució de cada veu cap a poètiques consolidades. En aquells anys el Premi Amadeu Oller segueix amb la seva funció divulgadora, la de donar visibilitat a les veus poètiques emergents amb la publicació de l’obra guardonada com volien des de l’inici els promotors del Premi: Joan Colomines i Josep Vidal. Així, si en un primer període, entre 1965 i 1982, la parròquia de Sant Medir s’havia fet càrrec d’editar els volums guanyadors en edicions no comercials, en la dècada dels 80, entre 1983 i 1989 s’editen en la col·lecció “Impermeable” que Llibres del Mall coeditava amb l’Associació de Joves Escriptors (ajelc); és a dir: Ramon Pinyol, editor de Llibres del Mall, i Carles Molins i Jordi Ribas, per la banda de l’ajelc. En tancar el Mall i entre 1989 i l’any 2001, Edicions de la Magrana, amb Carles-Jordi Guardiola al capdavant, es va fer càrrec de l’edició, en la col·lecció de poesia “Cotlliure”.
Àngels Gregori
Àngels Gregori
L’entrada al segle actual coincideix amb la irrupció de la veu de les joves poetes al premi: Laia Noguera, Àngels Gregori, Mireia Calafell, Anna Ballbona, Estel Solé entre d’altres, poetes molt actives en diferents àmbits de la creació i del panorama cultural actual a banda de ser presents a les xarxes socials i a internet, noves formes que han traslladat la poesia a les plataformes actuals de comunicació; així participen i organitzen recitals, cicles poètics o festivals i també exerceixen la crítica literària en revistes especialitzades i editorials o a la Universitat. La seva obra poètica eixampla l’expressió de les identitats individuals i incorpora un imaginari propi que traspua també les reflexions teòriques sobre el gènere. Emoció i intel·lectualització. Cal citar, en aquest sentit, el referent que suposa Maria-Mercè Marçal, que va formar part del jurat del Premi en la dècada dels vuitanta i noranta. Així com la incorporació de la tradició poètica escrita per dones a les seves obres (de Marçal a Abelló, de Marta Pessarrodona a Felícia Fuster, i també d’Anne Sexton a Sylvia Plath, per nomenar algunes de les veus més representatives).
També en els últims anys, han tornat a prendre força les posicions de denúncia i compromís social en sintonia amb el temps que vivim, crític amb el sistema polític i econòmic regnant i que representen noms com el de David Caño (2007).
Tot això, els poetes i un exemple ampli de la poesia catalana dels darrers cinquanta anys, és al centre de l’antologia que ha preparat Pius Morera, secretari actual del nostre jurat i que ha editat l’editorial Galerada que s’encarrega també de l’edició de les obres distingides des de l’anys 2002.
Laia Noguera i Clofent
Laia Noguera i Clofent
El llibre també té una important funció documental. Hi trobareu els noms dels diferents jurats, dels mantenidors de cada festa de lliurament i de les comissions organitzatives, material històric important que posa en relleu l’estreta relació del premi amb la societat literària del nostre país.
Joan Colomines i Josep Vidal Aunós van constituir el tàndem inicial que des de la complicitat i la il·lusió i amb uns objectius clars el van fer possible. “Sabent que les coses les volíem per a durar”, escrivia el mateix Colomines en la celebració dels vint-i-cinc anys del guardó. La necessitat de fer les coses pel futur, duradores, l’alta ambició literària i la força social d’una plataforma sòlida que servís al país i a la llengua; tots tres objectius són avui mateix ben vius i vigents.
Si el premi Amadeu Oller ha tingut un paper rellevant i prestigiós ha estat, per aquesta aposta de futur; per la constància de la comissió organitzadora de la parròquia de Sant Medir i per la feina independent de cada jurat, encapçalats respectivament per Josep M. Vidal i Aunós, Josep Bigordà i Enric Subirà, i per Joan Colomines i Joan Oliver, president, aquest últim, del jurat en les primeres convocatòries, i posteriorment i fins a l’actualitat presidit per Carles Miralles.
Voldria posar fi a aquestes paraules retornant a la poesia. En ocasió de dictar una lliçó inaugural, Miquel Martí i Pol parlava de la poesia com una necessitat. Hi apuntava, amb paraules d’altres poetes amics, que “mentre hi hagi persones hi haurà poesia”; no genera beneficis, és “l’última de les arts pobres” –li postil·lava Pere Quart— i afirmava amb Rimbaud que “el primer estudi que ha de fer l’home que vol ser poeta és el del seu coneixement interior”. La poesia com a reflexió, autoconeixement, també té el poder de la imaginació i tempta l’impossible; és a dir: és creació, és transformació, demana un salt endavant per crear universos nous que ens acompanyin, referents desconeguts amb paraules noves o renovades i, sobretot, demana que la poeta i el poeta tinguin la set per descobrir la bellesa o un bri de veritat. Això és el que al llarg de mig segle els distints poetes que han concursat al Premi Amadeu Oller ens han volgut oferir des de perspectives literàries i ideològiques diverses, però tenint la poesia, és a dir, la paraula i, en definitiva, la llengua, com a punt central i senyal d’identitat col·lectiva.
Moltes gràcies.

Text llegit al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el 19.1.2015