R.M.: Has superat el centenar d’emissions de l’Aparador de poesia. Fins a quin programa penses arribar?
P.M.: Fins que la vida em deixi, o fins que es podreixi… Tinc clar que vull continuar amb aquest programa ja que penso que és socialment interessant, també a nivell cultural, i crec que fer-lo és una tasca política. De fet, m’ho plantejo així, en aquests termes. Salvar la llengua no és poca cosa i estar en un programa com aquest és un intent de salvar la llengua. Per cert, l’altre dia en el darrer programa del dia 5 de juny, amb els poetes Lluís Calvo i David Caño, el David em contestava sobre aquesta qüestió que la llengua catalana no hi ha manera que ens la prenguin, o que ens la destrueixin, i crec que aquesta és una bona resposta.
La prova és que hem passat el franquisme…
Sí. Tant és així que fins i tot van haver d’admetre algunes representacions teatrals, com ara les passions i els pastorets, i també alguna obra de teatre de Sagarra ben aviat. D’altres coses van haver de funcionar en la clandestinitat com presentacions de llibres importants que es van llegir a la cúpula del Coliseum, a la Gran Via.
També als darrers anys del franquisme hi havia certa activitat. Recordem el Price del 1970, que tu hi vas ser, i també en el del 1975, el Gespa-Price…
Els vaig viure amb una il·lusió fantàstica. Tot i l’èxit, el del Gespa-Price el vaig viure malament perquè el poema que hi vaig recitar era un sonet dedicat a l’assassinat de Salvador Puig Antich. No feia gaire que l’havien assassinat i feia poc també que jo havia sortit de la presó en motiu de l’anomenada “caiguda dels 113” de l’Assemblea de Catalunya. En aquest segon recital hi érem tots els poetes del moment, joves i consolidats, i recitàrem tots. En el primer del 1970 hi havia només els poetes consagrats i els poemes dels joves els recitaren actors i actrius. En conservem un enregistrament audiovisual del Pere Portabella d’uns deu minuts que es pot baixar d’Internet.
Durant aquells anys Salvador Espriu i Pere Quart eren les veu del poble.
I Ferrater en aquells moments també és un gran. Espriu es coneix més per la seva obra cívica amb La pell de brau que no pas pels altres poemaris, però, segons el meu parer, El caminant i el mur és el que més m’interessa. Aquest llibre està tot musicat. La primera part de l’obra està musicada per una coral, la segona per Raimon i la tercera –això és molt recent- l’ha musicada el poeta i músic Dídac Rocher, que va venir al programa el dia 24 d’abril. Cal dir que alguns poemes són musicats i d’altres són recitats però en Rocher l’ha enregistrat en el seu darrer disc El Minotaure i Teseu.
En el Festival de Poesia, que per tercer any consecutiu has organitzat al centre cívic El Gorg de Sant Vicenç de Montalt, el vas convidar a presentar aquest disc, precisament, junt amb onze poetes del nostre territori.
En la primera edició la representació de poetes va ser força més local. Hi van ser presents en Jordi Cornudella, poeta i editor veí del poble, i Marc Lluch, recordo, que és un poeta de Mataró que té família al poble. La segona edició es va celebrar fa dos anys i vam ampliar el ventall: vam comptar amb poetes d’aquí i de tot el país, com ara Enric Casasses, Blanca Llum Vidal, Marc Rovira, els gironins Irene i Albert Tarrés, entre d’altres. Enguany eren 11 poetes més Dídac Rocher, que el considero un poeta a més de músic. Jordi Cornudella, la Irene i l’Albert han repetit en aquesta edició. S’hi van sumar el Lluís Calvo i el Marc Romera, que són dos dels poetes que més m’interessen, i poetes locals que aprecio com ara Anna Cloe Brugueras, Maria del Carme Pàez i Jordi Brunet.
Aquests autors els vas convidar seguint els teus gustos literaris, però a l’Aparador de poesia no només has convidat a poetes que es deuen a les teves preferències. És així?
Al programa de ràdio també vénen els poetes que m’agraden. És així. No ha vingut cap poeta que no m’agradi gens. A aquests ja no els hi dic. També cal dir que convido a poetes que per a molta gent són desconeguts però que jo els he descobert per Internet o perquè s’han presentat al Premi de Poesia Amadeu Oller per a poetes inèdits, del qual en sóc el Secretari del Jurat des de fa molts anys. També hi ha casos com l’Albert Tarrés, que era un poeta inèdit que coneixia per la seva germana Irene, guanyadora de l’Amadeu Oller del 2005; el David Soler-Ortínez, que és d’Igualada i era un desconegut però va participar a l’Amadeu Oller fa uns anys i ara ja ha editat el primer llibre a Témenos Edicions; el Carles Dachs, que és molt jove i el coneixia jo, i em vaig posar en contacte amb ell. No m’entretinc a buscar autors per la xarxa però també ho faig, sobretot per veure poemes recitats per l’autor, entrevistes, poemes musicats, algun blog en el qual hi hagi algun poema seu, i m’acabo de convèncer que m’agrada.
La majoria de poetes convidats són guanyadors del Premi Amadeu Oller des dels anys vuitanta.
Jo no n’era conscient fins fa ben poc. Aquest any en el Festival de Poesia vaig adonar-me que poetes que m’agraden molt, com el Lluís Calvo i el Marc Romera, també van guanyar aquest premi però jo no n’era el Secretari en aquell moment. Tanmateix molts dels altres sí que els conec des de l’any que el van merèixer. D’altres que han vingut, que també m’apassionen, com l’Enric Casasses, no tenen relació amb l’Amadeu Oller. Com a poetes més consagrats que han vingut, o que ja tenen una edat més o menys avançada, puc esmentar l’Enric Casasses, el Carles Miralles i la Joana Raspall.
Casasses i Miralles són molt diferents però són dues parts de tu. Quina poesia explica més la identitat catalana i el moment actual? Casasses o Miralles?
L’Enric Casasses el podríem lligar amb tots els poetes indignats però són molts. Fins i tot en aquella antologia de Ningú no ens representa. Poetes indignats (Ed. Setzevents, 2011) hi estaven els dos que esmentes però crec que són els poetes joves els que ho expliquen millor. Hi ha una pregunta que faig, algunes vegades, en relació a la independència de Catalunya però la faig a alguns poetes dels quals ja en sé la seva resposta.
Com veus la situació política actual?
Espanya ho ha fet tant malament que es pensaven que facilitant la immigració castellana, primer, i la immigració musulmana a Catalunya acabarien amb la realitat catalana però no han aconseguit el seu propòsit. Ara mateix tenim escriptors àrabs escrivint en català i molts nouvinguts hispanoparlants que utilitzen la llengua catalana.
Al llarg dels tres anys d’existència del programa hi has convidat no només a poetes. Han vingut personalitats del món cultural del Maresme.
És que qui m’ha permès fer un programa de ràdio que va més enllà de Sant Vicenç de Montalt és la gent d’aquí, del poble. Estic utilitzant una emissora de ràdio municipal i, d’alguna manera, intento que es facin seu el programa. He descobert uns quants poetes locals que abans no ho eren o bé ells mateixos no es consideraven com a tals: Jordi Brunet, Anna Cloe, Maria del Carme Páez. L’últim descobriment és Dolors Martí. La majoria són persones universitàries, cultes, i que els agrada escriure literatura. Per cert, Dolors Martí havia fet guions per a la televisió d’Andorra i ara està escrivint un poemari amb una temàtica africana, sobre el paisatge i la seva gent d’allà, però que és combatiu ja que explica el món de manera crítica. La temàtica del seu llibre gira a l’entorn de la pobresa i el colonialisme i ens ho explicà al nostre programa del 29 de maig. Tots els programes els pengem al Web i els podeu consultar. És una crítica del món africà però també del nostre, d’Occident, ja que nosaltres hem deixat l’Àfrica tal com és, com a colonitzadors. Per una altra banda, Catalunya és l’última colònia.
Sempre preguntes als teus convidats Què és la poesia? però és com preguntar què es la vida. No és necessari saber què és la poesia sinó de viure-la i practicar-la, no?
Jo vinc d’una poesia combativa. Els poetes han ajudat molt en el combat. Abans parlàvem d’Espriu i de Pere Quart, però abans d’ells ja n’hi havia molts d’anteriors o de coetanis. Fèiem la poesia social, la poesia engagé. Tant és així que alguns poemes que tinc d’aquells moments tampoc els podria publicar avui. La meva poesia anava al moll de l’os del capitalisme, contra els bancs i la burgesia. Els estats són el que la banca i la burgesia volen que siguin. Encara crec que els marxistes no s’equivocaven gaire quan afirmaven que l’estat i els instruments de l’estat (l’exèrcit i la policia) estan al servei del poder econòmic. Sobretot la poesia ha de ser lluita i combat per transformar el nostre entorn immediat. També la poesia d’amor ha d’existir. Si pot ser, la poesia ha de ser transgressora. Hi ha la possibilitat que ens puguem trobar amb alguns transgressors indesitjables, com Marinetti, però la poesia ha de servir per transformar la realitat. Potser un model més clar que es pot ser transgressor és el futurisme rus. És un model de futurisme combatiu, que es van posar a favor de la Revolució però després els va decebre. Eren unes veus transgressores lingüísticament i pictòrica, que estaven a favor del poble. I Bertolt Brecht també. La seva obra plantava cara davant l’enemic de les classes populars.
Què distingeix una frase qualsevol d’un vers?
Penso que hi ha una qüestió bàsica: la frase que és un vers està subjecta a unes regles més estrictes. Les frases normals d’una conversa no tenen el ritme, l’estructura accentual que esperem d’un vers. El ritme i la musicalitat són determinants. La prosa poètica de Marc Romera i d’Irene Tarrés, per exemple, són poesia. Fins i tot, en alguns narradors s’hi amaguen versos i els dóna molta contundència, com en el cas del contista Damià Bardera. Tot i així, molta de la novel·la que consumim són molt poca cosa artísticament i, potser, és perquè és una literatura funcional sense rastres poètics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada